De la multinacional a la pime: el que es trasllada i el que no

He viscut les dues cares de dirigir. Durant anys, en multinacionals: processos, comitès, pressupostos aprovats en cascada, equips grans i recursos per fer gairebé qualsevol cosa. I també com a emprenedor, fundant les meves pròpies empreses, on cada euro que surt és un euro teu.

Molta gent creu que són dos mons que no tenen res a veure. No és així. Hi ha coses que es traslladen perfectament de l’un a l’altre, i n’hi ha d’altres que val més deixar a la porta.

El que sí que es trasllada: el mètode

Si hagués de triar una sola cosa de la multinacional per portar-la a qualsevol pime, seria el mètode.

Avui treballem en un entorn molt complex, que canvia de pressa i en què els errors es paguen cars. En aquest entorn, el mètode no sobra mai. Tant és que siguis una multinacional o una empresa de quinze persones. Una altra cosa és que a la gran empresa els mètodes puguin arribar a ser més complexos del necessari. Però tenir un mètode no es discuteix.

Treballar a partir de percepcions o només de l’ofici és el principi de la fi.

El problema de les pimes: treballar sense números

He vist moltes pimes que funcionen per impulsos i per ofici. Saben fer la seva feina, i la fan bé. Però desconeixen els seus números. I no quantificar les coses fa que perdin el sentit de la realitat.

Et poso un exemple real. Una empresa estava convençuda que el seu cost per comanda rondava els 30 €. Era la xifra que tothom donava per bona. La vam revisar, i no amb estudis ni projeccions que poguessin tenir errors. Amb factures. El cost real superava els 90 € per comanda.

Tres vegades més. Impressionant, oi?

Pensa en què vol dir. Cada preu, cada descompte, cada decisió sobre quins clients acceptar es prenia amb una dada que era un terç de la real. L’empresa treballava molt i creia que guanyava diners en comandes en què, en realitat, en perdia.

Això és el que passa quan no hi ha mètode. No és falta d’esforç. És falta de dades.

El que no es trasllada: la burocràcia

De la multinacional hi ha coses que en una pime sobren o fan mal:

• Reunions per preparar reunions. En una pime, el temps de l’equip és massa valuós.
• Informes que ningú no llegeix. Si un informe no canvia cap decisió, sobra.
• Cadenes d’aprovació llargues. Cada signatura que afegeixes és velocitat que perds.

La clau és portar el mètode sense la burocràcia: mesurar el que és important, decidir amb dades, tenir un pla i revisar-lo. Però amb un full, no amb quaranta.

El que la multinacional envieja de la pime: la velocitat

I ara, al revés. Què té la pime que la gran empresa envieja? La velocitat.

I compte, perquè això és molt important. Avui no és el gran qui es menja el petit. És el ràpid qui es menja el lent. Una multinacional mai no podrà ser tan àgil com una pime. Una pime pot decidir al matí i executar a la tarda. Una multinacional, de vegades, necessita un trimestre per aprovar el mateix.

L’objectiu no és triar entre un món i l’altre. És quedar-se amb el millor de tots dos: la velocitat de la pime i el mètode i el múscul de la gran empresa. Una pime ràpida que a més coneix els seus números és un competidor temible.

El que més em va costar: els diners propis

Sovint em pregunten què va ser el més difícil quan vaig passar de dirigir amb molts recursos a emprendre amb els meus. La resposta és la capacitat financera. No és el mateix posar-hi el teu patrimoni que gestionar el d’un altre.

Però et diré una cosa que potser et sorprendrà: soc més generós amb els meus diners que amb els diners que altres posen a les meves mans.

Gestionar el patrimoni d’una altra persona és una responsabilitat enorme. Ha confiat en tu perquè el facis servir amb la màxima eficiència. Tant és com de ric sigui l’accionista: aquests diners mereixen tot el respecte. Amb el que és meu puc arriscar. Amb el que em confien, no.

Per començar pels teus números, fes servir El teu compte d’explotació en 1 minut i Cost real d’una hora.